domingo, 23 de enero de 2011

Un dia, el Sol a la Lluna l’hi digué:
















Un dia, el Sol a la Lluna l’hi digué:
¿Vols viure amb mi?
I la Lluna respongué:
¿perquè? ¿ si ja estàs en mi?
¿de qui és la llum que m’il•lumina?
¿de qui és l’escalf que rebo jo?
El Sol respongué:
Es cert que t’il•lumino,
es cert que et dong escalf
Però sense tu no tindria
a qui il•luminar
ni tindria a qui escalfar
I el Sol afeixí:
Es cert que tinc llum,
es cert que dong escalfor,
però sense tu,
la meva llum s’apagaria,
perquè sols quan es reflexa en tu,
te sentit la meva llum,
de la mateixa manera que
el meu escalf, sense tu, no existiria
perquè la fredor l’ofegaria
I el Sol prosseguí:
Puc tenir el foc que crea,
puc tenir el sol que il•lumina
però per poder-te escalfar
et necessito estimar
I tu Lluna meva,
el teu cor m’has obert
i el teu amor m’has donat
de la teva tendresa he begut
i del teu sentiment m’he omplert.
I en acabar, el Sol digué:
El mon em necessita
però a tu t’admira
De la mateixa manera
que no existiria el dia sense la nit
jo no existiria si no existissis tu.

A les Valls de Sant Andreu de Llavaneres

Josep Mª Asensio

No hay comentarios:

Publicar un comentario